Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for the ‘Artes escénicas’ Category

TOC TOC

toctoc

Qué

Seis personajes con Trastorno Obsesivo Compulsivo (TOC) coinciden en la consulta de una eminéncia en psiquiatría con el objetivo de resolver sus problemas. Cada uno de ellos tiene un TOC particular y diferente del de los otros personajes. El psiquiatra no llega nunca a la consulta y serán ellos mismos quienes tendrán que analizar sus respectivos trastornos y ayudarse mútuamente, lo que acabará en una terapia de grupo que tendrá unas consecuencias delirantes y sorprendentes.

Laurent Baffie escribió TOC TOC en el 2005, y la obra se estrenó el 13 de diciembre del mismo año en el Teatre Palais-ROyal de Paris, convirtiéndose en todo un éxito (se hicieron 6 funciones y volvió al mismo escenario el año 2008, durante cinco meses).

Autor: Laurent Baffie
Director: Esteve Ferrer
Intérpretes: Santi Ibáñez, Pep Sais, Mercè Comes, Noël Olivé, Anna Gras-Carreño, Óscar Castellví, Anna Ullibarri

Cuándo

El miércoles 1 de Enero de 2014, a las 18:30h.

Dónde

Club Capitol (Barcelona).

Mi opinión

TBD

Read Full Post »

Carmina Burana

Qué

CARMINA BURANA

Carmina Burana la obra más famosa de Carl Orff, es un canto a la vida, el amor, el baile, la bebida y el hedonismo – pero siempre con un ojo puesto en los designios del destino. Basado en 24 poemas latinos medievales cuyo espíritu despreocupado contrasta vivamente con los conceptos tradicionales de la vida y la muerte en la Edad Media, ésta cantata radical y potente para coro a gran escala, orquesta y solistas fue un gran éxito en su estreno en 1937. Su popularidad en todo el mundo desde entonces la ha convertido en una firme favorita entre cantantes y público por igual. Irá acompañada de la 9ª Sinfonía de Beethoven con su inmortal Himno de la Alegría.

9º SINFONÍA

Novena Sinfonía en re menor La Novena Sinfonía de Beethoven o “Coral” es el más conocido himno a la hermandad universal, y con frecuencia se ha escuchado en actos oficiales, como la Reunificación alemana o los Juegos Olímpicos. Su estreno, en el Teatro de la Corte Imperial de Viena en 1824, despertó gran expectación: nadie quiso perderse la presentación de la esperada sinfonía y de la que podía ser la última aparición pública del genio alemán, como así ocurriría, pues en los tres años siguientes y hasta su muerte, Beethoven permanecería en casa, aquejado de diversas enfermedades. El recital cumplió con creces las expectativas. Al finalizar el concierto, el compositor subió a la tarima de espaldas al público y ya estaba tan sordo que una solista tuvo que indicarle que se volviera para darse cuenta de que el público aplaudía enardecido. La partitura original de la Novena Sinfonía ha sido declarada por la UNESCO Patrimonio Universal de la Humanidad.

La Orquesta Sinfónica Ucraniana consagrada como uno de los organismos orquestales más destacados de su país, ha desarrollado a lo largo de los años una intensa actividad local e internacional, actuando en las principales salas de España y Europa, interpretando un repertorio vasto y diverso.

El Coro de la Filarmónica Nacional de Saratov su repertorio cuenta con más de 400 composiciones  de varias épocas, estilos y géneros, con especial preferencia por la música folklórica de su país, al tiempo que es un excelente intérprete del repertorio clásico coral y sinfónico-coral de todos los tiempos”.

Cuándo

El miércoles 25 de Diciembre de 2013, a las 18h.

Dónde

Gran Teatre del Liceu (Barcelona).

Mi opinión

No encuentro palabras para describir lo que sentí, tanto con la cantanta de Carl Off, como con la orquesta y la coral. Los tres sencillamente magníficos. Ha pasado casi una semana y todavía me emociono al recordarlo…

Read Full Post »

“Pell de mercuri”

Pell de mercuri

Qué

La fábrica de creación Fabra i Coats acoge del 11 al 23 de febrero Pell de mercuri, una obra de Philip Ridley traducida y adaptada por Marc Rosich. Parking Shakespeare es la compañía encargada de llevarla a escena y como es habitual en sus montajes, las representaciones serán gratuitas hasta completar el aforo. Pell de mercuri inaugura Parking d’hivern, una nueva propuesta de la compañía que consiste en ampliar sus actividades teatrales fuera de los meses estivales, los parques públicos y las plazas.

Antonio Calvo es el encargado de dirigir esta historia de ciencia ficción en la que un grupo de personajes se las tienen que ingeniar para tratar de sobrevivir en un futuro apocalíptico. Inglaterra ha sufrido un ataque con consecuencias imprevisibles: las armas químicas empleadas en el conflicto provocan la alteración de los recuerdos y la memoria en los ciudadanos.

Cuándo

Sábado 16 de Febrero de 2013, a las 20:00h.

Dónde

Fabra i Coats (Barcelona).

Más información

Parking Shakespeare

Mi opinión

Una obra muy, muy dura y genialmente interpretada, tan cruda y real que no puedes apartar la vista por mucha angustia que te produzca lo que se (re)presenta delante de tus ojos.

Si eres amigo/a de las emociones fuertes, si te preocupa la deshumanización de la sociedad que todos observamos cada día y no te asusta la violencia física y verbal, esta es tu obra.

Read Full Post »

Cuentos Cruentos

Qué

Els Cuentos cruentos es un espectacle musical amb una visió irreverent i contemporània de velles històries. Els membres de l’espectacle s’embarquen en un món urbà i terriblement quotidià, on els personatges no tenen una vida de conte: els set nans estan a l’atur, els tres porquets no troben una casa digna per viure, la Ventafocs és obesa i no guanya per a sabatetes de cristall, Alícia es perd per culpa de les pastilles al País de les Meravelles, un gos amb vocació d’artista que signa com a Van Dog, etc.

Aquestes històries són explicades amb destresa pels cantants i músics, i provoquen la hilaritat entre els espectadors.

Cuentos cruentos és un espectacle fresc, nou i d’una energia magnètica.

Fuente: Teatre Gaudí

Cuándo

Sábado 19 de Enero de 2012, a las 22:30h.

Dónde

Teatro Gaudí (Barcelona).

Mi opinión

Una obra muy divertida y original  en la que no sólo participan los actores sino el (estupendo) cuarteto de cuerda y, cómo no, nosotros, los propios espectadores.

Una revisión adulta y gamberra de algunos cuentos clásicos que vale la pena reír y disfrutar.

Read Full Post »

¡¡¡Guau!!!

Read Full Post »

“Trau”

Qué

Benvinguts. Passeu, seieu, i deixeu-vos portar.
Segurament no heu vist mai un món com aquest.
I segurament, encara que potser us recordi a algú, tampoc no heu vist mai un personatge com el que esteu a punt de conèixer.
Guarda tot el que viu.
Envasa i emmagatzema tots els moments abans que arribin al final. Moments inacabats.
Sí. A mi el primer cop també em va sobtar.
Com ho fa? Per què ho fa? Ara mateix ho veureu.
Relaxeu-vos i deixeu enrere tot el que heu viscut avui.
Ara comença una altra història.

Després dels èxits assolits amb ¿SKETCHOFRENIA” i ¿FLIRT”, GUILLEM ALBÀ presenta ¿TRAU”, un espectacle d’humor, visual, que viatja de la comèdia a la poètica, passant per l’absurd i el teatre de titelles.

Autor: Guillem Albà

Director: Guillem Albà

Director d’escena: Alfred Casas

Director musical:
Composició Musical: Anna Roig
Arranjaments Musicals: Pau Albà

Guionista: Guillem Albà

Intèrprets: Guillem Albà / Blai Rodríguez

Cuándo

El miércoles 21 de Noviembre de 2012, a las 20:00h.

Dónde

Almeria Teatre (Barcelona).

Más información

Web de Guillem Albá.

Mi opinión

 

Read Full Post »

Qué

Martin McDonagh ens trasllada a un llogarret de la Irlanda dels anys noranta, on el temps sembla aturat. El protagonista, Mad Padraic, un sàdic terrorista solitari que no ha estat acceptat a les files de l’IRA perquè està massa boig, torna a casa a l’illa d’Inishmore quan la seva mare l’avisa que els seu gat no es troba gaire bé. El cas és que el gat és mort, atropellat o assassinat en circumstàncies no gaire clares, i en la seva mort s’hi veu involucrat un veí hippie amb poques llums però millor intenció, que en portar el gat mort a la mare del tinent entra en el pla de represàlies de Padraic, per a qui el gat havia estat el seu únic amic.

Obra coral, El tinent d’Inishmore ens presenta una galeria de personatges, que van des d’un traficant mediocre al veí desafortunat que es creua amb el seu gat passant per la germana del veí, companys de jocs sàdics en la infantesa del Padraic.

El protagonista viu en la doble moral. L’amor incondicional envers seu gat contrasta amb la pràctica de demanar als seus torturats quina part del cos prefereixen perdre. La naturalitat amb què ja de petit feia saltar ulls es correspon ara amb la facilitat per posar bombes als fish&chips en pro d’una Irlanda alliberada. El deliri de sadisme que ens presenta MCDonagh des de la primera escena va in crescendo i en algun moment pateixes que et facin saltar als cabells trossos de cervell per completar l’humor cafre. En aquest espiral de violència i absurd, les referències que et vénen al cap són inequívocament tarantinianes, o el film “Very bad things” de Peter Berg.

Cal destacar la direcció escènica de Joan Gómez, que resol amb encert els problemes que podria generar la petitesa de l’espai. L’escenografia i el vestuari són  ben senzills però contextualitzen visualment l’ambient resclosit i decadent dels personatges, i la direcció artística és de Salvador Duran, tots dos actors. D’entre el repartiment destacaria Tere Solà, la mare del protagonista (en altres muntatges aquest personatge és el pare) i la comicitat suau de Rafael Ferré en el paper de hippie.

Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Si esteu  a la petita platea del fons de l’escenari gaudireu (o no) de poder passar pel mig de l’escampall que queda en acabar l’obra. A mi personalment m’encanta, com m’agrada molt i gaudeixo de la música en directe que posaven la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic. Inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida. Més val que no hi aneu sopats.

Fuente: núvol

Autor: MARTIN McDONAGH
Companyia: TEATRE BRIK
Direcció artística: SALVADOR DURAN
Direcció escénica: JOAN GÓMEZ

Intèrprets:
JAUME VICENS
RAFAEL FERRE
TERE SOLÀ
INGRID CALPE
LLUM VALLE
JOAN GÓMEZ
SALVADOR DURAN

Cuándo

El sábado 17 de Noviembre de 2012, a las 20:30h.

Dónde

Versus Teatre (Barcelona)

Mi opinión

 

Read Full Post »

A tall d’anunci previ a l’exposició dedicada a l’obra de Mariona Masgrau (1949-2007) que el TOPIC de Tolosa està a punt d’inaugurar el dissabte 6 d’octubre de 2012, publiquem aquest text de Mariona Masgrau sorgit d’entre vells papers, i que resumeix la seva peculiar manera d’entendre les titelles i d’afrontar la creació. Un text escrit entre 2006-2007 que li va servir de base per a l’últim espectacle-conferència en què explicava al públic la seva manera de viure i entendre el teatre de marionetes.

Mariona MasgrauMariona Masgrau. Foto Isa Albareda.


La Creació

Us parlaré des d’una pràctica continuada de 30 anys de titellaire, en totes les seves múltiples variants i especialitats, des del titella de fil, el titella de guant i el teatre d’ombres, des del bolo més cutre fins a la participació en festivals d’un alt nivell artístic.

Mariona MasgrauMariona Masgrau i Marta Serrahima, de bolos amb el cotxe de Pepe Otal.

Mirant cap enrere en la meva feina, veig dues línies de creació. Una racional, és a dir, tinc un text amb un principi i un final i jo construeixo uns titelles més o menys realistes adequats al text i, junt amb el treball d’un escenògraf, d’un director i d’un músic, s’acaba el producte amb més o menys encert.

Mariona MasgrauCara de ceràmica, marioneta de Mariona Masgrau. Foto TOPIC.

I tinc una altra línia intuïtiva, en la qual el punt de partida no és un necessàriament un text, pot ser una imatge, una situació, una música, un pensament, una pregunta, un estat d’ànim …, i es comença aquí al taller, treballant amb les mans, les mans m’obren la imaginació a uns terrenys que la ment sola no hi sap entrar.

Mariona y ConstantinaMariona i Constantina

Obrint per dalt la ment i per baix la intel·ligència del cos, es desplega a poc a poc, molt a poc a poc, un producte, poc producte, únic al “mercat”, i que quan finalment es presenta al públic, perquè s’ha de presentar alguna vegada (per a mi mai està acabat), no saps què has fet. Aquest tipus d’espectacle més que un altre exigeix ​​al públic obrir no només la seva ment sinó també la seva imaginació creativa.

Mariona MasgrauMariona al taller. Foto Anastasi Rinos.

La manera que jo he trobat per parlar amb mi mateixa i amb el que m’envolta, ha estat utilitzar una còpia, un titella que em representi.

Construir titelles és utilitzar les mans per recrear figures que s’assemblen a les persones, als animals, a les plantes, o als mateixos objectes que volem copiar. És projectar sobre la matèria la imatge que tenim de nosaltres mateixos i dels altres.

Mariona MasgrauMalic, marioneta de Mariona Masgrau de 1977. Foto TOPIC


El que realment sedueix en una representació de titelles és que ens obliga a allunyar-nos del realisme.

En un espectacle de titelles, res és veritable. Ni la mida dels personatges (de vegades no es veu el cos sencer) ni els materials de què estan fets: cartró, tela, fusta …, sense voler dissimular, ni els moviment que fan ni la immobilitat dels seus trets, de la seva mirada…

Mariona MasgrauMariona Masgrau i Eugenio Navarro actuant al carrer el 1977

La paradoxa del titella és que, tot i disposar de menys mitjans que l’actor, té la capacitat d’expressar més la vida perquè no en té. De les seves limitacions per reproduir la vida és d’on treu el poder per evocar-la.

Els titelles no figuren que són, els titelles són.

Els titelles, a diferència dels actors, no representen un personatge, són el personatge.

El llenguatge dels titelles és simple i directe, i necessita de l’espectador una participació activa.

Mariona MasgrauMariona Masgrau amb Pepe Otal de bolo

Els titelles expressen les grans línies essencials de la vida i permet a l’espectador adornar-les al seu gust.

El titella proposa una arquitectura sòlida i cada un dels espectadors la decora segons la seva fantasia.

La representació de titelles exigeix ​​dels espectadors un poder creador: l’espectador ha de capturar l’espectacle i acabar de donar-li forma.

Mariona MasgrauMariona amb Toni Rumbau, Ariel Bufano, Guadalupe Tempestini i altres amics al Festival de Hydra, Gràcia. Foto de Eugenio Navarro. Setembre 1988.

La imaginació és el factor indispensable i essencial en el teatre de titelles: es treballa d’imaginació a imaginació.

El titellaire posa la seva inventiva al servei de l’espectacle. L’espectador posa la seva imaginació en rebre l’espectacle. De dues imaginacions sorgeix una tercera realitat imaginada a semblança del món individual de cada espectador.

Mariona MasgrauPintura de Mariona Masgrau

El teatre de titelles: un llenguatge de trobada.

El titella es troba entre l’espectador i l’actor-manipulador. El titellaire projecta a la figura de fusta, de cartró o de qualsevol altre material, el que ell vol ser i el converteix en un personatge independent. El públic veu a l’escenari una figura que no és més que un tros de fusta o de tela dotat de vida: la que el manipulador li ha donat a través de la veu, els gestos, el moviment …, i el públic, en acceptar aquell tros de fusta com un ésser viu, projecta també al titella les seves pors, ràbies, simpaties, tristeses …, acabant de donar-li vida. És a dir, el titella viu gràcies a la doble projecció, la del públic i la del manipulador. L’escenografia, el text i la música completen el cicle: es crea un acte teatral, una nova realitat, que provoca en els assistents una energia i una consciència col·lectiva que uneix a tot el món.

Mariona MasgrauPintura de Mariona Masgrau

Mariona Masgrau (1949-2007) va ser membre fundadora de la companyia La Fanfarra (1976) i del Teatre Malic de Barcelona (1984-2002). Autora de totes les marionetes de la compañlía en la seva primera etapa, va iniciar el 1995 una carrera de titellaire solista amb els espectacles “Mangalena” (1995), “Constantina. Escolta’m amb els ulls “(1996),” Sophia “(1998),” La Capsa de Joguines “(2001),” De tant que t’estimo “(2002) i “El despertar de les passions “(2004). La seva obra sencera es troba al Museu del TOPIC de Tolosa. En els seus últims anys de vida, també es va dedicar a la pintura.

Fuente: Putxinel·li

Read Full Post »

Qué

Variacions sobre el model de Kraepelin és un fresc fet de fragments de vida d’un malalt d’Alzheimer en els primers estadis de la malaltia. L’acompanyen el seu fill i un metge. Tots tres homes lluiten per preservar el tresor i, alhora, descobrir la veritat amagada en els records. Plegats, fan front a una situació que posa durament a prova les seves relacions.

Aquest procés, com qualsevol esforç humà, esdevé un veritable viatge de descoberta que els portarà a terrenys desconeguts, a espais on memòria i imaginació es barregen, a indrets on les creences entren en crisi, on la lògica es desintegra per deixar pas a l’emoció, el riure, la mort, l’amor, la irracionalitat¿ Totes elles, per descomptat, variacions de la vida.

La memòria, i la seva pèrdua, està íntimament lligada amb la identitat. Qualsevol intent de reconstruir el nostre passat ens condueix inevitablement a qüestionar-nos qui som tant des del punt de vista individual com col·lectiu.

Autor: Davide Carnevali

Director: Carles Fernández Guia

Intèrprets:
Primer Home: Artur Trias
Segon Home: Jordi Brunet
Tercer Home: Hans Richter,

Durada: 1 h 20 minuts

Comentaris:
Espai escènic: Eugenio Szwarcer
Disseny d’il·luminació: Luis Martí
Disseny de so: Damien Bazin
Disseny de vestuari: La Conquesta del Pol Sud SCP

Cuándo

El sábado 15 de Septiembre de 2012, a las 21:30h.

Dónde

Sala Beckett (Barcelona).

Mi opinión

TBD

Read Full Post »

Qué

Es tracta d’una sofisticada peça de teatre de titelles basada en la tragèdia grega Èdip Rei.

En algun lloc dels afores de Tebes, un Èdip amb túnica vermella es passeja per una petita secció de desert, de 0,5 x 0,5 m2. Pocs minuts abans, s’havia escapat d’una tempesta de neu de poliestirè, elevant-se fent bicicleta amb les cames, frenèticament. Ara sembla atrapat de nou. “No sé si estic fugint o buscant …”, tuiteja en el que sembla una versió russa de Twitter, “… però la predicció m’empeny cap endavant”. Se sent el so d’un helicòpter i es veuen els llum que fa a sobre el cap. ¿Ve per salvar-lo o l’està perseguint? Èdip juga sobre segur i s’escapa amb globus aerostàtic.

Això és una part del tot de Divisions, una peça divertida que atén l’ambigüitat de les perspectives múltiples, en la qual interactuen el simple i el complex, el tradicional i el modern. És el producte d’una trobada creativa entre artistes de disciplines diverses, inclosos els titellaires Maria del Mar Grañena i Joan Pascual Ros, el músic d’electrònica Paul Rose i la directora teatral Beatriz Liebe. Són membres de l’Associació Cultural Tuvalú, un grup amb seu a Barcelona que explora noves possibilitats de les arts escèniques, inclòs l’ús de tècniques pròpies del teatre de titelles.

La idea de “narrar una tragèdia clàssica grega amb un titella de mà futurista, a través de sons i imatges”, diu Liebe, “va sorgir d’un taller impartit per l’icònic Philippe Genty en què va participar Maria del Mar Grañena”. Així va començar a treballar en Divisions, en estreta col·laboració amb Liebe i els altres membres de Tuvalú, durant un període de 18 mesos.

La història de Sòfocles d’Èdip Rei, escrita al segle 5 aC, comença amb una terrible plaga que devasta Tebes. Després de visitar un oracle, el rei Èdip descobreix que ja ha caigut en desgràcia i està complint una terrible profecia amb l’acte mateix de fugir-ne: assassinar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Al final, es traurà la vista amb l’agulla del vestit de la seva mare. Els detalls narratius d’aquesta sagnant obra mestra no són tan importants en la versió de Tuvalú, que en fa una “lectura atmosfèrica”. L’obra també recull, al final, unes paraules en off del dramaturg xilè contemporani Andrés Kalawski. “La manera que té (Kalawski) de transmetre imatges, el seu sentit de l’humor i el domini de la ironia …”, van ser fonts d’inspiració, diu Liebe, encara que subratlla que Divisions “és fonamentalment una peça sonora i visual”. La imatgeria del director de teatre canadenc Robert Lepage i del coreògraf francès Philippe Decouflé també van ser influències importants.

Mentre que en muntatges anteriors de Tuvalú, com Agnus lupus (2007) o Mon amour (2008), els titelles representaven papers petits, el titella Èdip és el protagonista de Divisions. El castellet, de 2,5 m d’alt x 1,80 m d’ample, és una paret feta de panells que es poden treure i posar que amaguen petites habitacions de 0,5 m de profunditat. “Es basa en l’estètica dels videojocs o els jocs de petit format”, diu Liebe. Cada “nivell” té una atmosfera diferent, creada fent un ús meticulós de la il·luminació, el sons i les textures.

Divisions – La plagaL’art dels titelles, tant per la bona manipulació com per la metàfora, és fonamental en aquesta peça. Des del principi, Èdip està condemnat al fracàs, juga al joc del penjat amb el seu propi nom per acabar guanyant, com a únic premi de consolació, un parell de cames articulades i un vestit de rei per incitar-lo a començar la seva recerca desventurada.

També s’hi explora la relació entre titella i titellaire. De vegades, el titellaire juga a ser la mà de Déu que salva de la ruïna un Èdip indefens davant una condemna imminent, encara que el titella també té el seu poder gràcies a una petita càmera de vídeo que porta al cap. “Ens permet captar el que veu el titella en temps real, processar-ho i projectar-ho”, diu Liebe. “El públic té la perspectiva del ninot.”

Divisions aborda temes intemporals com el destí i el lliure albir o la recerca de la identitat i la felicitat, tots ells de ressonàncies contemporànies immediates. L’ús de tècniques teatrals modernes, la tecnologia i l’èmfasi en les imatges en viu i la música, diu Liebe “fa que, d’alguna manera, cada funció sigui única”.

Fuente: putxinel·li

Dirección: Associació Cultural TUVALÚ

Cuándo

El sábado 16 de Junio de 2012, a las 21:00h.

Dónde

El Taller de Marionetas de Pepe Otal (Barcelona).

Read Full Post »

Older Posts »